La sardana és una dansa popular catalana i és el ball nacional de Catalunya. Es balla en cercle i corresponent amb ritme i dinàmiques a la música d'una cobla. El nom pot fer referència tant al ball com a la música.
Un nombre indeterminat de balladors formen un cercle agafant-se de les mans i mirant al centre, ballant en rotllana cap a dreta i esquerra amb un tempo bastant estable, amb un aire sovint lent i concentrat. Els components han de ser preferiblement parelles formades per home-dona però només cal un mínim de dues persones agafades per les mans per considerar que ja han creat una rotllana. La sardana és una dansa no excloent, de manera que qualsevol persona pot afegir-se individualment o en parella a la rotllana en qualsevol moment del ball (a no ser que es tracti d'un concurs o una exhibició).
El ball és més complicat del que sembla. Els balladors han de comptar el nombre de passos, així com identificar els canvis de ritme, de volum i d'altres motius musicals per a interpretar-ho correctament amb els passos, amb recursos com el salt, passos de moviment més ample, etc.
La música de la sardana és tocada per una cobla, que en general consta de 12 instruments tocats per 11 músics. Quatre d'aquest instruments (tenora, tible, flabiol i tamborí) són instruments típicament catalans; els altres quatre són més convencionals (contrabaix, trompeta, trombó i fiscorn). La música de la sardana (que forma part del que genèricament es coneix per música de cobla) té quasi sempre compàs binari, de 2/4 o 6/8, i pot ser escoltada en forma de concert. Algunes composicions afegeixen un acompanyament coral. Hi ha més de 25.000 partitures per sardana però només les versions instrumentals són usades per ballar.
La sardana fou temporalment prohibida durant la dictadura de Franco com a símbol nacional.
ORIGEN
L'origen de la sardana és desconegut. La seva forma, la manera de ballar-la, el fet d'agafar-se de les mans, denoten, segons alguns autors, una antiguitat que es pot remuntar a èpoques preromanes. Per això són tan abundants les llegendes que fixen el seu principi a l'antiga Grècia, on les danses circulars, donant-se les mans, ja abundaven, segons es desprèn d'algunes representacions escultòriques. Posteriorment van ser adoptades per pobles ibèrics i ballades a les riberes de la Mediterrània. Sense arribar al mateix grau de normalització coreogràfica i elaboració instrumental, similars danses circulars enllaçades en compàs de 6/8 es troben també en altres zones de Provença, Galícia, Astúries, Castella i Portugal.
També hi ha qui veu en la sardana orígens ancestrals. Així, l'historiador Josep Pella i Forgas (1852-1918) propugna l'origen remot de la sardana, i la identifica basant-se en la semblança de la sardana que llavors es ballava (sardana curta), amb les hores del dia (8 compassos de curts a la nit i 16 compassos de llargs durant el dia).
Cercant respostes, s'ha derivat cap a l'estudi etimològic de la paraula sardana, trobant els seus orígens en la paraula llatina "Cerretana", que, segons Plini (escriptor llatí), és el nom del territori pirinenc de la regió de Girona anomenada Cerdanya. Degut també a les familiaritats etimològiques, hi ha qui ho ha associat a l'illa de Sardenya a Itàlia, encara que no s'ha pogut demostrar cap vincle amb el ball.
Així doncs, no és fins el segle XVI que apareix el terminologia sardana fent referència concreta a una dansa que es ballava en forma de cercle tancat o rotllana.
ESTRUCTURA DEL BALL
La sardana es compon d'una determinada successió de compassos, cada compàs és un punt o pas que cal fer. Els passos s'agrupen en tirades de dos tipus: curts i llargs. Una sardana consta generalment de deu tirades segons l'estructura següent:
- Introit
- 1a tirada: 1a tirada de curts
- 2a tirada: 2a tirada de curts
- 3a tirada: 1a tirada de llargs
- 4a tirada: 2a tirada de llargs
- 5a tirada: 3a tirada de curts
- 6a tirada: 4a tirada de curts
- 7a tirada: 3a tirada de llargs
- 8a tirada: 4a tirada de llargs
- Contrapunt
- 9a tirada: 5a tirada de llargs
- Contrapunt
- 10a tirada: 6a tirada de llargs
- Cop final
A part de saber puntejar un punt a cada compàs i fer els desplaçaments a dreta i esquerra adequadament, els balladors (o almenys alguns d'ells) han de saber comptar, interpretar i repartir, ja que cada sardana és diferent i per tant té diferents ritmes i tiratge (nombre de compassos de la tirada de curts i de la de llargs).
ALGUNES SARDANES POPULARS
S'ha de tenir en compte que hi ha més de 25.000 composicions de sardanes i més de 2.000 compositors, de les quals la majoria no tenen text i només són instrumentals, per tant en general no hi ha temàtica i només el títol de la sardana indica a qui o a què esta dedicada o inspirada. En qualsevol cas, les poques que tenen text solen ser de motius propers al paisatge i poble català.
L'Empordà: sardana en la que es relata un paisatge fèrtil, pla i proper a la Costa Brava explicat a través d'una història d'amor entre una sirena del Mediterrani i un pastor dels Pirineus, tant el poeta del text (Joan Maragall) com el compositor d'aquesta sardana del 1908 (Enric Morera), demostren així el seu amor per Catalunya.
La Santa Espina es la sardana més emblemàtica i constitueix un himne patriòtic pels catalans. Fou prohibida durant les dictadurs de Primo de Rivera i de Franco. El text és d'Àngel Guimerà i la composició d'Enric Morera.
La Sardana d'Alacant, sardana popular d'Alacant que s'ha transmès per tradició oral.
Aquest és un video d'una exhibició de sardanes.
Un nombre indeterminat de balladors formen un cercle agafant-se de les mans i mirant al centre, ballant en rotllana cap a dreta i esquerra amb un tempo bastant estable, amb un aire sovint lent i concentrat. Els components han de ser preferiblement parelles formades per home-dona però només cal un mínim de dues persones agafades per les mans per considerar que ja han creat una rotllana. La sardana és una dansa no excloent, de manera que qualsevol persona pot afegir-se individualment o en parella a la rotllana en qualsevol moment del ball (a no ser que es tracti d'un concurs o una exhibició).
El ball és més complicat del que sembla. Els balladors han de comptar el nombre de passos, així com identificar els canvis de ritme, de volum i d'altres motius musicals per a interpretar-ho correctament amb els passos, amb recursos com el salt, passos de moviment més ample, etc.
La música de la sardana és tocada per una cobla, que en general consta de 12 instruments tocats per 11 músics. Quatre d'aquest instruments (tenora, tible, flabiol i tamborí) són instruments típicament catalans; els altres quatre són més convencionals (contrabaix, trompeta, trombó i fiscorn). La música de la sardana (que forma part del que genèricament es coneix per música de cobla) té quasi sempre compàs binari, de 2/4 o 6/8, i pot ser escoltada en forma de concert. Algunes composicions afegeixen un acompanyament coral. Hi ha més de 25.000 partitures per sardana però només les versions instrumentals són usades per ballar.
La sardana fou temporalment prohibida durant la dictadura de Franco com a símbol nacional.
ORIGEN
L'origen de la sardana és desconegut. La seva forma, la manera de ballar-la, el fet d'agafar-se de les mans, denoten, segons alguns autors, una antiguitat que es pot remuntar a èpoques preromanes. Per això són tan abundants les llegendes que fixen el seu principi a l'antiga Grècia, on les danses circulars, donant-se les mans, ja abundaven, segons es desprèn d'algunes representacions escultòriques. Posteriorment van ser adoptades per pobles ibèrics i ballades a les riberes de la Mediterrània. Sense arribar al mateix grau de normalització coreogràfica i elaboració instrumental, similars danses circulars enllaçades en compàs de 6/8 es troben també en altres zones de Provença, Galícia, Astúries, Castella i Portugal.
També hi ha qui veu en la sardana orígens ancestrals. Així, l'historiador Josep Pella i Forgas (1852-1918) propugna l'origen remot de la sardana, i la identifica basant-se en la semblança de la sardana que llavors es ballava (sardana curta), amb les hores del dia (8 compassos de curts a la nit i 16 compassos de llargs durant el dia).
Cercant respostes, s'ha derivat cap a l'estudi etimològic de la paraula sardana, trobant els seus orígens en la paraula llatina "Cerretana", que, segons Plini (escriptor llatí), és el nom del territori pirinenc de la regió de Girona anomenada Cerdanya. Degut també a les familiaritats etimològiques, hi ha qui ho ha associat a l'illa de Sardenya a Itàlia, encara que no s'ha pogut demostrar cap vincle amb el ball.
Així doncs, no és fins el segle XVI que apareix el terminologia sardana fent referència concreta a una dansa que es ballava en forma de cercle tancat o rotllana.
ESTRUCTURA DEL BALL
La sardana es compon d'una determinada successió de compassos, cada compàs és un punt o pas que cal fer. Els passos s'agrupen en tirades de dos tipus: curts i llargs. Una sardana consta generalment de deu tirades segons l'estructura següent:
- Introit
- 1a tirada: 1a tirada de curts
- 2a tirada: 2a tirada de curts
- 3a tirada: 1a tirada de llargs
- 4a tirada: 2a tirada de llargs
- 5a tirada: 3a tirada de curts
- 6a tirada: 4a tirada de curts
- 7a tirada: 3a tirada de llargs
- 8a tirada: 4a tirada de llargs
- Contrapunt
- 9a tirada: 5a tirada de llargs
- Contrapunt
- 10a tirada: 6a tirada de llargs
- Cop final
A part de saber puntejar un punt a cada compàs i fer els desplaçaments a dreta i esquerra adequadament, els balladors (o almenys alguns d'ells) han de saber comptar, interpretar i repartir, ja que cada sardana és diferent i per tant té diferents ritmes i tiratge (nombre de compassos de la tirada de curts i de la de llargs).
ALGUNES SARDANES POPULARS
S'ha de tenir en compte que hi ha més de 25.000 composicions de sardanes i més de 2.000 compositors, de les quals la majoria no tenen text i només són instrumentals, per tant en general no hi ha temàtica i només el títol de la sardana indica a qui o a què esta dedicada o inspirada. En qualsevol cas, les poques que tenen text solen ser de motius propers al paisatge i poble català.
L'Empordà: sardana en la que es relata un paisatge fèrtil, pla i proper a la Costa Brava explicat a través d'una història d'amor entre una sirena del Mediterrani i un pastor dels Pirineus, tant el poeta del text (Joan Maragall) com el compositor d'aquesta sardana del 1908 (Enric Morera), demostren així el seu amor per Catalunya.
La Santa Espina es la sardana més emblemàtica i constitueix un himne patriòtic pels catalans. Fou prohibida durant les dictadurs de Primo de Rivera i de Franco. El text és d'Àngel Guimerà i la composició d'Enric Morera.
La Sardana d'Alacant, sardana popular d'Alacant que s'ha transmès per tradició oral.
Aquest és un video d'una exhibició de sardanes.
No hay comentarios:
Publicar un comentario