SESSIÓ DE BALL

Avui dimecres 27 de maig hem realitzat els balls d'educació física. Aquest treball consistia en crear una coreografia amb el teu grup i ballar-la davant tota la classe.

CRÍTIQUES:

- 1r grup: Estava format per: Gerard Punsola, Marc Terrades, Ricard Mendieta, Adrià Alberic i Oriol Arque. Van ballar un "remix", una canço formada per trosos de més d'una cançó. Això fa que el ball sigui més fàcil de realitzar a l'hora de inventar-se una coreografia, però també fa que el ball no es faci avorrit, que sigui original, entretingut i molt divertit.

Alguns membres del grup van fer passos complexos que van estar bé.

.

- 2n grup: Aquest és el grup en el que vaig ballar, per tant no el puc jutgar.Estava format per: Laia Pons, Helena Mas, Quim Crespo, David Rios, Bernat Casares i Eloi Cañamero. Vam ballar la canço eye of the tiger de survivors, la de rocky balboa.

.

- 3r grup: Estava format per: Tamar Pérez, Sílvia Caballeria, Marta Serra, Marta Sirvent, Laura Millaruelo i Cristina Santoscana. Van ballar una canço molt ràpida i moguda. Van realitzar passos complexos i estaven bastant coordinades. Van introduir els bastons i van realitzar un petit ball de bastons. Aquest element molt vistuós va donar al ball un toc de originalitat, encara que alguns passos que van realitzar sense els pals són idèntics a la coreografia de la cançó.

.

- 4t grup: Estava format per Laia Hernández, Sara Fernández i Laura Pagès. També van ballar un remix. Va ser un ball original i van introduir elements vistuosos com la cadira o la llauna de fanta, imitant l'anunci. Van realitzar passos complicats i ràpids el que va fer que anessin una mica descoordinades. hauria sigut millor que haguessin fet passos més senzills però més coordinades. També va estar molt bé les piruetes que va realitzar un membre del grup. El ball va ser una mica curt.

.

- L'Aina. L'Aina Soler va realitzar el ball unes sessions abans, quan vam fer patinatge. L'Aina ha fet durant molts anys patinatge artístic i va realitzar una demostració. Va estar molt bé i molt espectacular. Es va caure alguna vegada però a causa de la complexitat dels salts i piruetes que va realitzar. Va ballar un tango.

LA SARDANA

La sardana és una dansa popular catalana i és el ball nacional de Catalunya. Es balla en cercle i corresponent amb ritme i dinàmiques a la música d'una cobla. El nom pot fer referència tant al ball com a la música.
Un nombre indeterminat de balladors formen un cercle agafant-se de les mans i mirant al centre, ballant en rotllana cap a dreta i esquerra amb un tempo bastant estable, amb un aire sovint lent i concentrat. Els components han de ser preferiblement parelles formades per home-dona però només cal un mínim de dues persones agafades per les mans per considerar que ja han creat una rotllana. La sardana és una dansa no excloent, de manera que qualsevol persona pot afegir-se individualment o en parella a la rotllana en qualsevol moment del ball (a no ser que es tracti d'un concurs o una exhibició).
El ball és més complicat del que sembla. Els balladors han de comptar el nombre de passos, així com identificar els canvis de ritme, de volum i d'altres motius musicals per a interpretar-ho correctament amb els passos, amb recursos com el salt, passos de moviment més ample, etc.
La música de la sardana és tocada per una cobla, que en general consta de 12 instruments tocats per 11 músics. Quatre d'aquest instruments (tenora, tible, flabiol i tamborí) són instruments típicament catalans; els altres quatre són més convencionals (contrabaix, trompeta, trombó i fiscorn). La música de la sardana (que forma part del que genèricament es coneix per música de cobla) té quasi sempre compàs binari, de 2/4 o 6/8, i pot ser escoltada en forma de concert. Algunes composicions afegeixen un acompanyament coral. Hi ha més de 25.000 partitures per sardana però només les versions instrumentals són usades per ballar.
La sardana fou temporalment prohibida durant la dictadura de Franco com a símbol nacional.

ORIGEN
L'origen de la sardana és desconegut. La seva forma, la manera de ballar-la, el fet d'agafar-se de les mans, denoten, segons alguns autors, una antiguitat que es pot remuntar a èpoques preromanes. Per això són tan abundants les llegendes que fixen el seu principi a l'antiga Grècia, on les danses circulars, donant-se les mans, ja abundaven, segons es desprèn d'algunes representacions escultòriques. Posteriorment van ser adoptades per pobles ibèrics i ballades a les riberes de la Mediterrània. Sense arribar al mateix grau de normalització coreogràfica i elaboració instrumental, similars danses circulars enllaçades en compàs de 6/8 es troben també en altres zones de Provença, Galícia, Astúries, Castella i Portugal.
També hi ha qui veu en la sardana orígens ancestrals. Així, l'historiador Josep Pella i Forgas (1852-1918) propugna l'origen remot de la sardana, i la identifica basant-se en la semblança de la sardana que llavors es ballava (sardana curta), amb les hores del dia (8 compassos de curts a la nit i 16 compassos de llargs durant el dia).

Cercant respostes, s'ha derivat cap a l'estudi etimològic de la paraula sardana, trobant els seus orígens en la paraula llatina "Cerretana", que, segons Plini (escriptor llatí), és el nom del territori pirinenc de la regió de Girona anomenada Cerdanya. Degut també a les familiaritats etimològiques, hi ha qui ho ha associat a l'illa de Sardenya a Itàlia, encara que no s'ha pogut demostrar cap vincle amb el ball.
Així doncs, no és fins el segle XVI que apareix el terminologia sardana fent referència concreta a una dansa que es ballava en forma de cercle tancat o rotllana.


ESTRUCTURA DEL BALL
La sardana es compon d'una determinada successió de compassos, cada compàs és un punt o pas que cal fer. Els passos s'agrupen en tirades de dos tipus: curts i llargs. Una sardana consta generalment de deu tirades segons l'estructura següent:
- Introit
- 1a tirada: 1a tirada de curts
- 2a tirada: 2a tirada de curts
- 3a tirada: 1a tirada de llargs
- 4a tirada: 2a tirada de llargs
- 5a tirada: 3a tirada de curts
- 6a tirada: 4a tirada de curts
- 7a tirada: 3a tirada de llargs
- 8a tirada: 4a tirada de llargs
- Contrapunt
- 9a tirada: 5a tirada de llargs
- Contrapunt
- 10a tirada: 6a tirada de llargs
- Cop final
A part de saber puntejar un punt a cada compàs i fer els desplaçaments a dreta i esquerra adequadament, els balladors (o almenys alguns d'ells) han de saber comptar, interpretar i repartir, ja que cada sardana és diferent i per tant té diferents ritmes i tiratge (nombre de compassos de la tirada de curts i de la de llargs).


ALGUNES SARDANES POPULARS
S'ha de tenir en compte que hi ha més de 25.000 composicions de sardanes i més de 2.000 compositors, de les quals la majoria no tenen text i només són instrumentals, per tant en general no hi ha temàtica i només el títol de la sardana indica a qui o a què esta dedicada o inspirada. En qualsevol cas, les poques que tenen text solen ser de motius propers al paisatge i poble català.
L'Empordà: sardana en la que es relata un paisatge fèrtil, pla i proper a la Costa Brava explicat a través d'una història d'amor entre una sirena del Mediterrani i un pastor dels Pirineus, tant el poeta del text (Joan Maragall) com el compositor d'aquesta sardana del 1908 (Enric Morera), demostren així el seu amor per Catalunya.
La Santa Espina es la sardana més emblemàtica i constitueix un himne patriòtic pels catalans. Fou prohibida durant les dictadurs de Primo de Rivera i de Franco. El text és d'Àngel Guimerà i la composició d'Enric Morera.
La Sardana d'Alacant, sardana popular d'Alacant que s'ha transmès per tradició oral.


Aquest és un video d'una exhibició de sardanes.

SESSIÓ DE RUGBI

El dimecres 8 de maig van venir dos jugadors de la secció de rugbi del FCBarcelona a ensenyar-nos les regles més bàsiques del rugbi.
Vam anar al camp de futbol de vilassar i ens van ensenyar les nocions bàsiques i les principals normes

Vam fer els següents exercicis:


- Anar passant la pilota lliurement.
- Anar passant la pilota per alt.
*El receptor és el que ha de demanar la pilota al passador i no al revés.

*El que té la pilota no es pot moure.



- Exercicis per practicar el passe.
*D'aprop: no fa falta que giri la pilota.

*De lluny: la pilota ha de girar.

*Es posa la mà bona al darrere per donar potència al passe i fer que giri la pilota.

*Es posa la mà dolenta a davant per dirigir el passe.



- Partit
*Màxim 3 passos amb la pilota.

*Es pot passar endevant i endarrere.

*Si cau la pilota al terra, canvia l'equip que tingui la pilota.

*Ara el que té la pilota no es pot moure

*El passe ha de ser amb les dues mans

*Només es pot passar cap endarrere i fer 5 passos com a màxim.



- Atac/defensa
*La defensa es coloquen tots en línia (com si juguessin a l'aranya).
*Si toquen amb les dues mans el que porta la pilota aquest s'ha de parar i passar-la.

*L'ibjectiu és crear situacions de 2 contra 1 per així poder superar la barrera defensiva.



- Xuts


- Placatges

EL RUGBI

INTRODUCCIÓ
El rugby és un esport en el qual s'enfronten dos equips de quinze jugadors cadascun. Hi ha una varietat de rugby en el qual els equips estan integrats per només set persones, que es coneix com "rugby set".
L'objectiu d'aquest esport consisteix a dur la pilota més enllà de la línia d'assaig enemiga, i el partit comença quan es fa passar amb una puntada la piulota per sobre de la línia de 22 metres del contrari. Si la pilota sobrepassa la línia d'assaig es pot tornar a posar en joc.

HISTÒRIA DEL RUGBY
La tradició explica que aquest joc va ser inventat per William Webb Ellis, un estudiant anglès de la Rugby School. Durant un partit de futbol al novembre de 1823 es diu que, menyspreant les regles del futbol de l'època, va agafar la pilota amb les mans i va seguir corrent.
Així es van inventar les normes d'aquest nou esport, que es va estendre ràpidament per les escoles. En 1843 es va fundar el Guy’s Hospital Rugby Football Club, que és el club de rugby actual més antic que existeix, i molts altres clubs similars es van fundar a Anglaterra, Escòcia, Irlanda i Gal·les. El rugby estava tenint tant èxit que el 1871 es va crear la Rugby Football Union (RFU), establint-se així el primer reglament, i aquest mateix any es va jugar el primer partit internacional de rugby: Escòcia contra Anglaterra, amb vint jugadors per equip.
A partir de la II Guerra Mundial , el rugby es va desenvolupar enormement en moltes parts del món, i en 1954 es van celebrar els primers campionats de la FIRA, en els quals van prendre part França, Itàlia i Espanya. No es van tornar a celebrar fins a 1965-66, però des de llavors no hi ha hagut excepció.

EL TERRENY DE JOC:
El camp ha de ser de forma rectangular. De 100 m de llargada x 70m d’amplada com a màxim. Ha de ser d’herba ( natural o artificial ) i sense obstacles.
Els pals de gol estan col·locats verticalment i units entre ells per una barra transversal
( 5,60m).


CONCEPTES BÀSICS DEL RUGBY
- Melée - Forma habitual de reprendre el joc en el centre del camp durant els partits de rugby. En la melé, les dues línies de davanters s'enfronten hombro amb hombro, tractant de fer retrocedir a l'equip contrari i treure la pilota amb el peu per darrere, perquè la línia de defenses pugui fer-se amb ella i jugar-la.
- Haka - Tradició d'abans del partit. Existeixen molts tipus de haka: La haka de guerra per a desafiar al contrincant. És un càntic en maorí, acompanyat de moviments agressius i gestos amenaçadors, executat en semicercle pels companys. El haka conclou amb un crit final i un salt, en el qual els jugadors estiren el més possible els braços per a fer por a l'equip rival. És poc freqüent veure-ho en els partits de rugby professional, i a més no sol donar por de l'equip rival.

- Servei de touch - Part important del joc. Les primeres es componen, almenys, de dos jugadors per cada equip, alineats en dues files paral·leles, en angle recte pel que fa a la línia de touch. L'equip que efectua el servei determina el nombre màxim de jugadors que haurà d'alinear-se per equip, els oponents poden alinear menys, però mai més. Ha d'haver una distància de 1 m entre les dues línies de jugadors. Les formacions comencen a una distància de 5 m de la línia de touch i es poden estendre fins als 15 metres. La pilota s'ha de llançar en línia recta per un jugador situat fora d'aquesta línia i ha de recórrer un mínim de 5 m abans que toc el terra o a un altre jugador. Si el servei és incorrecte, els oponentes poden triar entre fer ells el servei o una melé a 15 m de la línia de touch.
- Ruck - és una jugada que realitza l'equip defensor quan pretén recuperar la pilota. Un ruck ben fet és aquell que es realitza en tres onejades i tracta d'aïllar els jugadors que intervenen en la jugada atacant. La primera onejada està composta per dos jugadors, igual que la segona, mentre que la tercera és de tres jugadors. Per a realitzar un bon ruck cal una bona coordinació entre els defensors.
- Botepronto - És una puntada de peu que es realitza deixant caure la pilota de la mà (o mans) al al terra i donant-li una patada al primer bot.
- Puntada de peu Col·locada - S'obté xutant la pilota després de ser col·locada al terra amb aquest propòsit.
- Puntada de peu de Volea - Es realitza deixant caure la pilota de la mà (o mans) i xutant-la abans que toqui el terra.
- Marca - És el lloc que es fa una puntada de peu
- Línia que passa per la Marca (punt o lloc) - Excepte indicació contrària s'entén sempre com una línia que, "passant per la marca" o "passant pel punt" és paral·lela a les línies de lateral.
- Pilota Morta - significa que la pilota, momentàniament, no es pot jugar. Això es produïx quan l'àrbitre xiula per a detenir el joc, o després d'una temptativa de transformació sense èxit després d'un assaig.
- Equip Defensor - és l'equip que, després d'una detenció del joc, es troba en la meitat del terreny més pròxim a la seva zona de marca. L'equip adversari del defensor es denomina "Equip Atacant".
- Defensa escombrant - Organització defensiva on tots els jugadors de la primera cortina defensiva corren, empenyent amb la direcció dels seus desplaçaments als atacants cap a l'exterior del camp.
- Assaig - és l’acció d’un jugador que tinguent la pilota a la seva mà o mans i / o al seu braç o brassos, la posa en contacte amb el terra de la part del camp adversària.
- Assaig de càstig - Un assaig de càstig es concedeix entre els pals quan, sense una ocasió de antijuego de l'equip defensor, un assaig hauria estat probablement marcat.
- Llei de l'avantatge - És la possibilitat que el Reglament atorga a l'arbitre perquè deixi discórrer el joc sense xiular una infracció seguida d'un avantatge obtingut per l'equip no infractor. L'avantatge consistirà bé en guany de terreny o bé en la possessió de la pilota en tals condicions que això suposi un avantatge tàctiques evident (Reglament de la F.I.R.).
- Línia de placaje - És una recta imaginària, obliqua a la línia d'avantatge, que es forma a l'unir tots els punts de trobada entre defensors i atacants si correguessin a la mateixa velocitat.
- Maul - Agrupació que formen els dos equips sobre la pilota quan aquesta cau al terra sense que es produeixi un alt en el joc.
- Pell-of - Es produïx quan un o diversos jugadors abandonen la posició que ocupaven en l'alineament, amb la finalitat de prendre la pilota, quan és passada xutada per un dels seus companys d'alineament (Reglament de la F.I.R.).
- Placatge - Es produïx quan un jugador amb la pilota està subjectat per un o més adversaris, derrocant-lo sobre el terra, o que la pilota entri en contacte amb el terra. Perquè es consideri placat ha de seguir agafat. També es considera placatge si el jugador està amb un genoll o les dues cames en el terra o si està assegut (Reglament de la F.I.R.).

NORMES
El reglament de rugby és molt extens, així que només explicaré les normes més importants:
Regla 1 - Terreny:
L'àrea de joc comprèn aquesta àrea, les zones de marca i una raonable porció de terreny al voltant.
Regla 2 - Pilota:
- La pilota, ha de ser de forma ovalada, estar formada per quatre elements i de les dimensions següents: - Longitud de l'eix major 280 a 300 mm. - Perímetre major 760 a 790 mm. - Perímetre menor 580 a 620 mm. - Pes 400 a 440 gr.
- Les dimensions de la pilota poden ser reduïdes únicament per als jugadors escolars i escoles de rugby.
- Les pilotes poden ser tractades especialment a fi de fer-les resistents al fang o fer-les més maneigables. L'embolcall pot no ser de cuir.
Regla 3 - Nombre de jugadors:
- Un partit es jugarà amb quinze jugadors per equip com a màxim.
- La substitució de jugadors en un partit està permesa sempre que sigui, a part de la substitució d'un màxim de quatre jugadors per equip, per ferida sagnant o lesió.
Regla 4 - Equipación:
- La equipación dels jugadors comprèn la següents vestimenta: samarreta, pantalons, mitges i botes.
- Els tacos de les botes dels jugadors han de ser circulars, estar sòlidament subjectes a les botes i respectar les dimensions
- L'àrbitre té autoritat per a decidir, abans o durant el partit, quina part de la equipación d'un jugador és perillosa. En aquest cas ha d'ordenar al jugador que modifiqui la part perillosa i li permetrà tornar al joc només després que l'hagi modificat.
Regla 5 - Sorteig i durada del partit:
- Abans del partit els capitans sortejaran el dret a treure de centre o triar camp.
- La durada del joc en un partit serà, dintre d'un límit màxim de 80 minuts en dos temps de 40 minuts.
- El partit estarà dividit en dos temps. AL començament del segon temps els equips canviaran de costat i haurà una interrupció màxima de 5 minuts.
- Es concedirà una suspensió màxima d'un minut per a atendre a un jugador lesionat o per qualsevol altre motiu autoritzat.
Regla 6 - Forma de jugar:
- Un partit comença amb un servei de centre, A continuació, cada equip intenta guanyar la possessió de la pilota; i per mig de maniobres i passes ( sempre respoectant el reglament ) fer assaigs.
La pilota es pot colpejar, tirar o passar de un jugador a un altre en qualsevol direcció excepte cap a davant si no és amb el peu. Si un jugador, sense voler, llança la pilota cap a davant, l’àrbitre pita falta ( un escrum ) que consta de dos grups de davanters que s’aproximen inclinatse uns contra altres perquè la pilota es posi al terra sota el túnel que formen tots ells.


RUGBY I FUTBOL AMERICÀ
El futbol Americà és un esport molt popular als EUA, derivat del rugbi, bé que més violent, regit amb un reglament propi i, també, més espectacular. Cada equip té onze jugadors i el camp unes dimensions de 90 m de llargada per 52 m d’amplada, subdividit en zones de 4,5 m.
A diferència del rugbi que es juga amb quinze jugadors com a màxim, les mides del camp son de llargada màxima de 100 m i una amplada també màxima de 70 m.
Les competicions dels partits de rugbi, tenen dos temps de 40 minuts amb un descans de 5 minuts ( mitja part ), a diferència del futbol americà que es juga amb quatre períodes anomenats quarters de quinze minuts.
El futbol americà és una barreja entre el futbol i el rugbi.
Una altra característica o diferència molt destacable és que en el futbol americà s’ha de jugar molt ben protegit ( amb un casc, una protecció per les dents, i per tot el cos ). A diferència del rugbi que no cal (no és necessari ni portar casc!)


EL TERCER TEMPS I CONCLUSIÓ
Hi ha una tradició que consisteix que, una vegada acabat la trobada esportiva, els equips que s'han enfrontat es van a beure cervesa junts. Normalment acaben emborratxant-se, però és admirable perquè demostra la gran esportivitat (parlant en general) que hi ha en aquest esport com per a fer això. Cal reconèixer que si s'intentés reunir al Madrid i al Barça després d'un partit, seria impossible impedir que acabés malament. I és que segons la dita, el rugby és un joc de brètols jugat per cavallers i el futbol és un joc de cavallers jugat per brètols.

El treball de natació del segon trimestre d'educació física el realitzo en un altre blog. L'adreça del qual és:
http://www.piscina-eloi.blogspot.com

El Snowboard

El Snowboarding, Snowboard o Esquí taula és un esport extrem en el qual el praticant utilitza una taula de surf de neu per a lliscar-se per la neu. L'equip bàsic per a practicar-lo són l'esmentada taula, les fixacions de surf de neu i les botes. El snowboard es va convertir en esport olímpic d'hivern en 1998 .
Encara que no és fàcil establir exactament quin és l'origen del snow, és habitual fixar-lo en 1965, quan l'enginyer Sherman Poppen va construir el primer Snurfer (paraula formada per la unió de Snow i Surfer, neu i surfer en anglès respectivament). Es tractava d'una taula de fusta sense fixacions per als peus i amb una corda en la part davantera que ajudava a mantenir l'equilibri. Brunswik Company es va decidir a desenvolupar i vendre el Snurfer i aquest va tenir un relatiu èxit de vendes en les dècades dels 60 i els 70. Més tard es va anar perfeccionant fins a arribar a la taula d'avui dia.

El Paracaigudisme

El paracaigudisme és una tècnica del salt amb paracaigudes, que pot realitzar-se des d'un avió, helicòpter o globus aerostàtic, amb finalitats recreatives, esportives o de transport (de personal militar o de bombers).
Durant la caiguda lliure, els paracaigudistes "volen" de forma relativa, encara que sempre cauen cap avall. És un esport no convencional; algunes modalitats es practiquen en competició. Consisteix a fer salts lliures aeris usant el paracaigudes des d'una certa altura (4000 metres d'altitud aproximadament, mínim 850 metres)..
Degut al fet que es tracta d'una activitat d'alt risc, els paracaigudistes han d'adoptar diverses mesures de seguretat. Per a començar a saltar s'ha de fer un curs i un test de seguretat. Normalment hi ha instructors que són els encarregats de supervisar l'activitat i donar els detalls d'aquest, a fins de fer-lo divertit i segur.
Cada paracaigudista duu dos paracaigudes: un principal i un de reserva. Es recomana a més l'ús de casc, ulleres, altímetre i sistema d'obertura automàtica d'emergència.
Una vegada obert el paracaigudes el practicant pot controlar la trajectòria i velocitat amb els conductors. Però abans de fer-lo ha de seguir els plans de seguretat donats per l'instructor sobre on aterrar; en cas contrari seria fatal per a la seguretat de cada practicant.

Aquest video és un reportatje sobre el paracaigudisme realitzat a l'Escola de paracaigudisme de Skydive Empuriabrava